És l'hora de la rellotgera cega
Deia Richard Dawkins en el Gen Egoista, un dels llibres més influents en el pensament científic i tecnològic dels darrers 40 anys, que som una mena de robots rebotits de material genètic al qual protegim del món exterior. Encara que gaudim de la capacitat de la lliure decisió, diu que en el fons pràcticament no som més que taxistes dels nostres gens, que competeixen entre ells en la lògica implacable de l'evolució.
No obstant, l'evolució es pot observar des de molts nivells diferents.
En la corrent principal de la biologia encara es segueix mantenint que el més assenyat és pensar que la selecció natural es produeix a nivell de l'individu i no pas de gens.
D'altra banda, el que representa un tercer sector en discòrdia, una minoria que defensen que l'important és el grup i no pas l'individualitat. D'alguna forma més subtil o matussera se'ls manté sota la sospita de voler recuperar alguna mena d'ideologia comunista ;)
Finalment alguns biòlegs teòrics critiquen que del gen -que no és més un tros d'informació com ho pot ser aquest post- a l'individu hi ha un salt conceptual insalvable, podem comparar grups i individus, però no individus i gens, pertanyen a categories diferents. No es pot parlar d'un gen que lluita contra altres gens per la supervivència, com si fos una entitat viva, perquè només és informació.
Estem davant d'un interrogant propi de l'observació entre nivells diferents. Ningú te la resposta, encara.
Dedicat als taxistes de gens.
Només és un vehicle.
Una màquina cansada abans de ser intel.ligent.
L'encant d'una fàbrica decadent, a vista de tren.
Pujem al tren. Cantem el blues
de la màquina espatllada.
Cantem el blues de la inconsciència.
És l'hora de la rellotgera cega.
per aquesta entrada
Deixa el teu comentari